Albert Serra i la reivindicació del desig

Back To Homepage

Personalien, del cineasta català Albert Serra, trasllada a la pantalla, d’una manera directa i clara, sense subterfugis ni metàfores, el món fosc i força desconegut del cruising: fer sexe amb desconeguts en llocs públics.


Serra situa la història al segle XVIII, quan membres de la cort de Lluís XVI -un monarca molt purità- es troben de nit en un bosc per tenir relacions sexuals. Són homes i dones de diferents estrats socials units pel desig de transgredir la moralitat de l’època a partir de la pràctica del sexe desinhibit, sense cap mena de restricció. Així que, lector, una recomanació: si no et va el sexe desacomplexat, estalvia’t els 45 minuts de la projecció i ves a veure el Guernica.

Recomanació: si no et va el sexe desacomplexat, estalvia’t la projecció i ves a veure el Guernica.

Però si t’agraden els reptes i vols deixar en entredit els esquemes mentals que la societat moralitzant t’ha (ens ha) preconfigurat, no pots renunciar-hi; entra a la sala, seu a terra (no hi ha cadires ni butaques), obre bé els ulls i treu-te la son de les orelles; i que flueixi l’univers irreverent i concret d’Albert Serra, un cineasta únic que tant se li’n fot el que pensis d’ell i la seva obra.

Serra indaga en les possibilitats narratives del cinema

Però més enllà de l’argument, a Personalien Serra explora el mitjà, el cinema, i en subverteix la narrativitat, la manera com s’explica la història. Per una banda, el cineasta de Banyoles enfronta l’espectador a una únic relat a través de dues grans pantalles ubicades en un espai rectangular i completament fosc, d’uns trenta metres de llargada; l’una a un extrem de la sala, i l’altra al costat oposat. La projecció a ambdues pantalles és simultània. Aquesta disposició altera completament la manera com el públic, que mai pot veure la totalitat de minuts projectats, percep la pel·lícula, quedant obligat a fer una lectura proactiva (ulls i orelles cap aquí, ulls i orelles cap allà) per no perdre’s massa detalls.

Per una altra banda, Serra altera la temporalitat de l’acció, i aquest canvi en la linealitat del temps genera dubtes a l’espectador sobre el que està veient. Imagineu-vos la situació. En ambdues pantalles (oposades en l’espai) es projecta una mateixa escena: uns individus interactuant sexualment en un bosc de nit; i el que fa de vegades Serra és mostrar aquesta escena de forma sincronitzada a les dues projeccions, com si fos un pla i un contraplà (d’una mateixa escena s’ofereix al públic dos punts de vista diferents); d’altres vegades, però, el cineasta va més enllà i es permet la llicència d’alterar el temps lineal, transgredint-lo, com si les imatges que es mostren a banda i banda de la sala fossin asíncrones; un fet que provoca en l’espectador una mena de contradicció visual i també sonora. Aquesta argúcia, aquesta mena d’engany, però, és un dels estímuls que planteja el film.

A propòsit d’això, vull remparcar l’excel·lent direcció de fotografia amb una tècnica de filmació molt acurada; la bona il·luminació; la interpretació dels actors, alguns dels quals són amateurs; i muntatge…, tot plegat contribueix a generar l’atmosfera necessària per donar credibilitat al film. Tant és així, que l’espectador té la percepció que és un voyeur més, un personatge més del film, que contempla de forma oculta i silenciosa, des de darrere les branques dels arbres, els jocs sexuals dels protagonistes d’aquesta història.

Albert Serra (Banyoles, 1975) és un director allunyat dels circuits de cinema convencionals. Premiat en diverses ocasions i havent exposat en grans centres d’art eurpoeus com el Georges Pompidou de París, crea films sense complexos i fuig del que toca fer; i Personalien, una vegada més, és un reeixit i rodó assaig visual marca de la casa sobre el dret al desig i les ocultes pulsions eròtiques inherents a la condició humana.

Podeu veure Personalien al Museo Reina Sofia de Madrid fins al 13 de maig de 2019.

Jesús Vilamajó
Culturacció

Related Posts